Aigua a la Serralada

 

Temps ençà en corria força per les rieres, torrents, mines i fonts. Ara, la creixent sequera i la sobreexplotació dels aqüífers ha fet que la seva presència natural sigui gairebé testimonial en tot el Parc. En aquest capítol tractarem diversos elements relacionats amb l’aigua: fonts, mines d’aigua, basses i torrents i rieres. No esmentarem tots els elements existents, només els que tinguin un encant o un interès especial, siguin fàcils de localitzar i no hi estigui  explícitament prohibit el pas.

 

Fonts

 

Les fonts són molt nombroses, encara que la majoria ja no ragen o bé ho fan puntualment. Els motius en general són la sobreexplotació dels aqüífers i la manca de manteniment de les mines (cal tenir en compte que moltes de les fonts s’abasteixen d’una mina). En alguns casos, el propietari de la mina ha tallat el subministrament a la font per disposar de més cabal per al seu ús particular.

N’hi ha poques que actualment tinguin garantia de potabilitat. L’aigua sol estar contaminada per nitrats, pesticides, pèrdues del clavegueram i filtracions de foses asèptiques. No podem confiar-hi, doncs, durant les excursions.

 

Les fonts eren un lloc molt freqüentat els dies de festa, s’hi anava a dinar o berenar i a passar-hi l’estona. Fins i tot a ballar sardanes i fer aplecs. La tradició de les fontades va estar molt estesa a principis del segle XX. Els canvis de costums en el lleure han fet que la majoria d’aquests indrets quedin obsolets i abandonats. Malgrat tot, encara n’hi ha unes quantes que conserven part del seu antic encant.

D’algunes es pot trobar força documentació, d’altres amb prou feines es coneix el nom; fins i tot molts cops la toponímia dels mapes és incorrecta o contradictòria. Hem procurat parlar amb la gent gran del país per tal d’obtenir-ne el nom més acurat possible.

 

Font de ca la Teresa

 

La font es coneix també com a font del Llorer, per un que en té en una petita esplanada damunt del broll, entremig del que eren les boques de dues mines. Es tracta d’un magnífic exemplar de Laurus nobilis. Les mines d’aigua, actualment ensorrades i cobertes per la bardissa, proveïen anys ençà una casa que hi havia uns metres més avall de la font, Ca la Teresa, ara totalment enrunada.

El broc està encastat en un senzill mur de pedres, la pica és un test ensorrat al terra i el canaló de desguàs una teula. És una composició força original i única en el Parc. L’entorn és força agradable, tranquil i sol estar net.

Localització: Martorelles. Situats a la font de Can Gurri, saltem l’àlber caigut i prenem el corriol que puja cap al turó de Castellruf. Passada una torre d’alta tensió, el corriol s’eixampla i es torna més planer. Seguim 220 m, fins a trobar a mà dreta un caminet. A dalt d’un arbre hi ha una fletxa de fusta que apunta a la font, però és molt poc visible en el nostre sentit de marxa. Vegeu també l’Itinerari 1.

 

Coordenades: x=439523 y=4596240 z=411

 

Font de Can Blanc

 

Poc atractiu li resta a la que havia estat una font molt utilitzada pels que transitaven per aquest camí. Es tracta d’una mina, de galeria curta, dimensions reduïdes i sense porta a la boca. L’aigua rajava per una canonada que encara es pot veure dins del portal i ran de terra.

 

Localització: Òrrius. A la pista que va d’Òrrius al coll de Gironella, just quan aquesta travessa el torrent homònim. Situats a Can Blanc, baixem 100 m. La font, de fet és la boca d’una mina, és a l’esquerra i a tocar la pista.

 

Coordenades: x=446678 y=4599779 z=358

 

Font de Can Gurguí

 

Font amb un ample broc que sempre raja, poc o molt, amb aigua de la mina de Can Gurguí. Un davant de pedra del 1899 aguanta el marge de sauló i suporta la porta metàl·lica de la boca de la mina. A sota de la porta surt el broc, l’aigua es pot considerar potable. Al voltant hi ha uns bancs de pedra i una taula rodona. Per l’ombrívol entorn, la frescor de l’aigua i la facilitat d’accés, és una de les fonts més visitades del Parc.

 

Davant de la font i a l’altra banda de la pista, veiem un parell d’àlbers i una frondosa riera poblada de plàtans. Darrere, un espès alzinar. I molt a prop tenim Can Gurguí, un antic convent i ara restaurant.

 

Localització: Vallromanes. Sortim de Teià cap a Vallromanes pel passeig de la Riera i seguim per pista fins al coll de Clau. Un cop a la pista de la Carena, girem a la dreta cap al coll de Can Gurguí, a 720 m. A l’esquerra surt una pista ampla que mena a la font i la masia. Hi ha dos indicadors, un per al restaurant i un altre per a la font.

 

Coordenades: x=443413 y=4596927 z=330

 

Font de Can Gurri

 

No creiem que aquest sigui el nom original de la font, encara que hi ha un rètol de fusta que així ho diu. Al costat del broc hi ha una inscripció gravada que diu «Font del Codolar 1794» o quelcom semblant. També hi ha una placa incompleta amb el que sembla una dita. Desxifrar aquests texts pot ser un al·licient més per visitar la font.

 

És una font deprimida, situada en un calmós replà i rodejada d’un espectacle vegetal riquíssim, amb gran abundància d’heures que s’enfilen pels troncs. Eren de destacar tres magnífics àlbers més que centenaris que hi havia però, malauradament, les ventades de principis de 2009 en van tombar dos. En aquesta esplanada hi havia els horts i la masia de Can Gurri, avui completament en runes i tapada per la bardissa. La font i la masia s’esmenten ja en un plànol de mossèn Joan Antoni Casassayes de 1737. La font s’utilitzava per al consum de la casa, els horts i per a més d’una vintena de carboners que treballaven al bosc.

 

Ens expliquen que, al voltant de 1932, l’habitant de la masia (de nom Ramon) vivia sol i va acollir una parella sense feina. Un dia en Ramon va vendre un porc i els diners de la venda van temptar el mosso. El mosso va matar en Ramon, i el va enterrar a l’hort. Passat un temps, un dia que anava begut va maltractar la seva companya i aquesta, en venjança, va denunciar els fets. Diuen que va ser fàcil trobar el cos d’en Ramon, ja que les hortalisses d’aquella part de l’hort havien crescut molt més ufanes que la resta. Darrerament ens ha arribat, però, una altra versió que diu que el motiu de l’homicidi va ser un embolic de faldilles.

 

Localització: Martorelles. Prenem la pista que surt de Santa Maria de Martorelles, passa per Can Girona, la font de la Mercè i s’enfila cap a la carena. En un revolt on la pista deixa de ser plana i comença a pujar cap a la carena, surt a la dreta un camí ben marcat, en direcció S, que duu a la font. Vegeu també l’Itinerari 1.

 

Coordenades: x=439756 y=4596273 z=343

 

FONT DE LA MANSA

 

Font en fornícula, tan habitual al Parc, coberta d’heura i de proporcions equilibrades. Està enclavada al bell mig del feréstec i pronunciat barranc del torrentde Can Company, on la humitat del torrent ha permès als arbres créixer a gust.Dos d’ells estan inclosos en el Catàleg d’Arbres i Arbredes Monumentals de LaRoca del Vallès, concretament un roure i un pi blanc.

 

Les capçades de dos pins altíssims i diversos roures formen una espessa cúpuladamunt de la font i ens adonem que les falgueres d’aquest indret tenen unverd especial. Asseguts al petit banc de pedra al costat de la font i mirant barrancavall, podríem creure que estem en uns altres paratges, molt lluny de la civilització.

 

Localització: La Roca del Vallès. Pujant pel GR del Meridià Verd des de LaRoca del Vallès, a 900 m passada la roca foradada de Can Planes. Un pal indicadora peu de pista indica l’accés a la font, a 200 m. Vegeu també l’Itinerari 6.

 

Coordenades: x=445132 y=4603723 z=279

 

FONT DE LA MARE DE DÉU DE MALANYANES

 

Situada al torrent de les Teixoneres, alguns mapes la indiquen com a font de la Pedrera però ens quedem amb el nom que consta a la ceràmica que la presideix. El topònim Malanyanes també el trobem com Malenyanes en bastants llocs. El nom de la capella que hi ha al costat i el del poble de Santa Agnès, haanat canviant amb els anys. El 931 es deia Malainanicos; des de llavors ha passat per Malaichos, Malannarges, Malanicis, Malanages, Malenyanes (mossèn Mas, ho escriu així al1923) i finalment Malanyanes.

 

La font no presentacap mena de construccióexcepte el muron hi devia haver elbroc i on només quedauna ceràmica ambun dibuix que mostrala imatge de la marededéu, l’ermita, el mas de Ca l’Alzina i el nom de la font. Unes canonades semisoterrades fan pensar quel’aigua s’ha derivat cap a altres indrets. La humitat que regalima en tot l’entorn fapensar que la font encara podria rajar.

 

A prop de la font tenim l’ermita de Santa Maria de Malanyanes i Ca l’Alzina; els habitants del mas ens expliquen que aquest havia estat un convent de monges.

 

Localització: La Roca del Vallès. A 250 m de l’ermita de Santa Maria de Malanyanes,tot seguint el GR 97.1. Un pal indicador a peu de camí indica el puntd’entrada a la font, uns 25 m dins de la densa vegetació. Vegeu també l’Itinerari 4.

 

Coordenades: x=446536 y=4604962 z=187

... ... ...