Ibers i Romans

 

Els assentaments humans a la zona han estat sempre nombrosos, ja des de la prehistòria. Per raons de seguretat, els primers pobladors s’instal·laren en turons o en vessants de muntanya amb una determinada protecció natural. Una altra raó és que aquestes comunitats vivien dels recursos vegetals del bosc i de la cacera. A partir del segle V aC, es comencen a consolidar tot un seguit de poblats ibers laietans en tota la serralada.

La romanització d’aquestes terres va començar el segle II aC; la pax romana i la seva organització social van fer que progressivament s’abandonessin els poblats de muntanya i es migrés cap a les planes, tant a la costa (Maresme) com a la vall interior (Vallès). En aquest capítol tractem de les restes d’ambdues cultures que queden dins del Parc i que tenen algun interès per a l’excursionista.

Quan visiteu els assentaments, recordeu que les restes arqueològiques són una riquesa patrimonial i que, per aquest motiu i pel seu valor, estan protegides per la legislació del Patrimoni Cultural Català i declarades Espais de Protecció Arqueològica.

 

Els Ibers

 

Els nostres avantpassats més recents són els ibers, nom que van donar grecs i romans, cap al segle VI aC, als habitants del llevant i el sud de la península. El nom podria venir del riu Iberus (Ebre), llatinització de la paraula ibera Ibaierri. No hi ha unanimitat sobre la seva procedència; alguns dels seus trets apunten al nord d’Àfrica, però altres ho fan a l’Europa Oriental i també a l’Occidental. L’únic que és segur és que la síntesi dels pobles indígenes amb aquests nouvinguts va crear una ètnia de caràcter independent i indòmit, amb llengua i escriptura pròpies. S’ha pogut esbrinar bona part de la fonètica ibera per paral·lelisme amb altres llengües vives, però no s’e nha desxifrat l’escriptura (tret d’algunes paraules esparses com ara fill, plata o propietari). Hom creu que aquesta llengua està emparentada amb l’èuscara antic.

 

Aquests pobladors van rebre influències de grecs, etruscs, fenicis i cartaginesos; els grecs a els definien com a una ètnia pròpia i ben caracteritzada. Ocupaven gairebé exactament el territori que més endavant esdevingué el regne de Jaume l i finalment s’ha definit com a Països Catalans. Els romans van anomenar laietans els ibers que ocupaven les actuals comarques del Barcelonès, el Vallès i el Maresme. Sabem que laia és una paraula ibera que està vinculada amb la llengua èuscar i vol dir ‘arada, arreu o aixada’, eina per llaurar el camp. Els laietans eren, doncs, bons treballadors de la terra. Tenint en compte el nombre de poblats descoberts i el d’habitatges d’aquests, podem estimar que la població

laietana rondava els 13.000 habitants.

 

En els terrenys pendents, com són els del Parc, el sistema constructiu dels ibers consistia a fer primer un mur llarg i més o menys rectilini, que feia de paret de fons dels habitatges i alhora de contenció de les terres més altes. Per a  aquests murs mestres es buscava la roca mare com a fonament i s’utilitzava l’argila per fermar els carreus. Després s’hi afegien parets perpendiculars més curtes per delimitar els habitatges, parets que podien ser totalment de pedra o amb el sòcol de pedra i la resta de tovot. La coberta final era vegetal.

 

En el Parc trobarem arreu gran quantitat de murs; no tots els van fer els ibers, la majoria són antics murs secs de pagès per acomodar feixes de conreu, normalment vinya. Els distingirem dels murs ibers perquè normalment són curvilinis (segueixen la corba de nivell del terreny), no tenen fonament i no hi ha argila per subjectar les pedres. Aquest murs es van començar a construir cap al segle XVII i en molts casos aprofitaven les pedres dels assentaments primitius.

 

Malauradament no podem gaudir plenament de tot allò que els ibers van deixar dins del Parc. En uns casos, la urbanització ha destruït en més o menys grau els jaciments; en altres han quedat dins de propietats privades. Per últim, la manca d’interès i de dedicació de recursos per part de l’administració fa que encara hi hagi molt (o tot) a fer en la majoria dels assentaments que descrivim a continuació.

 

COVA DE LES ENCANTADES

 

Coneguda també com cova o cau de la Mala Dona, de les Males Dones, de la Bona Dona i Boca de l’Infern. Es tracta d’un gran tafone de paret, obert al vessant sud del turó de Montcabrer, a la part baixa d’una carena rocosa que baixa des del turó cap a mar. Té dues obertures a l’exterior i una alçada interior d’uns dos metres; el sostre i les parets estan solcats d’uns alvèols d’erosió força singulars.

 

Per les troballes sabem que la cova havia estat utilitzada durant el neolític, encara que no és clar si com a lloc per a rituals o com habitacle o aixopluc. La dificultat d’accés i el tipus de ceràmica trobada semblen descartar-la com a habitacle. L’any 1993, Ramon Coll féu una excavació d’urgència i del tot necessària just davant de la cavitat, ja que no s’hi havia fet cap intervenció moderna malgrat la importància científica del jaciment. El resultat d’aquesta excavació i l'estudi del molt material arqueològic recuperat, com també del material etnogràfic de la zona, fou la interpretació de la cova de les Encantades com un centre de culte d’època ibèrica. Segons Coll, funcionaria com a santuari entre els segles IV i I aC i el culte es traslladaria posteriorment al temple de Mitra de Can Modolell (Cabrera de Mar).

Era la «cova oficial» de les bruixes en la majoria de rondalles i històries de la contrada. Hi ha infinitat de llegendes sobre les malifetes que feien les seves habitants, i es repeteix amb diverses variants la de la bella dona que enamorava el senyor de Burriac per fer que defugís les seves obligacions en la defensa del territori. Molt a prop hi ha també la cova de les Formigues i la dels Tres Cercles.

Localització: Cabrera de Mar. A la carena rocosa que baixa del turó de Montcabrer cap a mar, vegeu més detalls en la descripció d’aquest turó. També és accessible des del camí que va de Cabrera a Cabrils (veïnat del Sant Crist) però cal pujar més estona pel mig del bosc. Vegeu també l’Itinerari 3.

Coordenades: x=448770 y=4597053 z=237

 

POBLAT DE BURRIAC

També se l’anomena Ildure, Ilduro, Ilture o Ilturo, depèn de com es faci la transcripció de la paraula ibera que apareix en les monedes que s’hi van trobar. El poblat el va descobrir l’arquitecte Lluís Bonet l’any 1915, encara que des de finals del segle XIX ja se suposava l’existència d’un assentament a la zona en haver-s’hi descobert una necròpoli. Des de 1924 fins a 1993 s’hi han fet moltes excavacions, i s’han deixat al descobert els distints elements que s’hi poden contemplar actualment. La manca de manteniment posterior ha tornat a mig ocultar la feina feta i n’ha malmès restes.

Està situat al sud del turó de Burriac, entre el castell i les últimes cases de Cabrera de Mar. Era un poblat de primer ordre (unes 10 Ha) que probablement va exercir la capitalitat de la zona Laietana, i és el més gran dels que es coneixen fins avui (més de 45) de tota l’àrea catalana. Estava encerclat per un cinturó de poblats perifèrics més petits que es podrien considerar com de guaita i protecció. Va estar habitat del segle VI al I aC.

 

Els indicis més antics són dues cabanes dels segles VII-VI aC, juntament amb alguns materials d’aquesta època. Durant el període ibèric ple (segles IV-III aC) es va emmurallar totalment, amb un gruix general de muralla de 1,40 m, i particularment de 2,15 a 2,50 m entre la segona i la quarta torre. La màxima ocupació va ser durant l’ibèric final (segle II aC) i a partir d’aquesta data va anar minvant fins quedar tan sols un nucli reduït els anys 50-40 aC. Malauradament, el castell de Burriac sembla que es va construir amb pedres d’aquest poblat, i en va destruir una gran part. Tot i això, quan s’hi facin tasques de neteja, excavació i restauració esdevindrà sens dubte la visita arqueològica més interessant de tot el Parc.

 

Passejant pels senders s’observa la presència de fragments de ceràmica; els més gruixuts són de ceràmica de construcció (majoritàriament teules) i els més prims són d’àmfores i altres peces de cuina. Es barreja la ceràmica ibera amb la romana, normalment de procedència itàlica. Aquesta última és un xic més gruixuda i presenta un vernís negre o bé una pasta argilosa amb punts negres als fragments d’àmfora. Per la seva banda, la ceràmica ibèrica deixa rastre als dits si es frega i algunes peces són grises, a conseqüència del fum del la cocció dins del forn de terrissaire.

 

Podem localitzar amb relativa facilitat els elements següents:

 

... ... ...

 

Localització: Cabrera de Mar. L’accés és seguint els indicadors de «Clos Arqueològic » des del centre de Cabrera, pujant el camí de Can Segarra fins al capdamunt. També es pot pujar en cotxe a la Font Picant de Cabrera i baixar per un sender en direcció E que hi mena. Vegeu també l’Itinerari 3.

Coordenades: x=449076 y=4598425 z=186 (corresponen a la porta-torre d’entrada)

 

... ... ...