Vegetació

 

En aquest capítol es descriuen breument les diverses comunitats vegetals que ocupen el sòl del Parc i la majoria dels arbres singulars que s’hi poden trobar. Qui vulgui intentar identificar les distintes espècies i varietats d’arbres i arbustos, com també saber-ne les característiques, pot utilitzar els llibres Arbres i arbustos del bosc mediterrani (Pòrtic), Guia dels arbustos dels Països Catalans (Pòrtic), Guia d’arbres dels Països Catalans (Cossetània) i Guia d’arbres per a nois i noies (Cossetània), tots de Ramon Pascual. També serà útil qualsevol altra publicació que tracti del bosc mediterrani i dels boscos de ribera.

 

Alzinars

 

L'alzinar és un bosc típicament mediterrani que ocuparia, si no hagués estat malmès per l'acció humana, una franja litoral sense interrupcions des del massís del Garraf seguint tot el litoral del sud de França.

 

Està constituït per un estrat arbori alt, de prop 20 m, amb un  arbre dominant, l'alzina, i altres arbres acompanyants (arboç, galzeran, aladern...), un estrat arbustiuamb predomini del marfull, un estrat herbaci força ric i per fi un estrat muscinalen el qual la molsa dominant sol ser la molsa del pessebre (Pseudoescleropodiumpurum). Per la seva constitució recorda les comunitats vegetals delsboscos de les selves tropicals.

 

Anomenat també aulet o auleda en alguns llocs, és el bosc autòcton d'aquestazona. Ara ocupa només els vessants més obacs, els que donen al Vallès, encara que d'alzines disperses n'hi ha arreu del Parc. Escampats dins els alzinars hi ha roures de diverses varietats (especialment roure cerrioide) i també alzines sureres en menor quantitat. És notable la presència del roure de fulla gran a la brolla de l'Abril, al vessant N del turó de Cirers.

 

La fusta d'alzina és molt adequada per a fer carbó vegetal. El carboneig va ser una activitat habitual al Parc i encara queden força restes de carboneres. El suro, en canvi, no sembla que fos un recurs important a la zona, al contrari del que succeí al veí Parc del Montnegre - Corredor, ja que les sureres eren relativament escasses.

 

L'alzinar està recuperant terreny a les pinedes degut a un procés natural, prou ben estudiat, que es produeix a partir del moment en què s'abandonen els terrenys de conreu. Hi ajuda el retrocés que, per diverses causes, estan tenint les pinedes. Els experts calculen que cap a mitjan s. XXI aquestes hauran pràcticament desaparegut i l'alzinar tornarà a dominar en tot el Parc. Això redundarà enbenefici de la fauna en general, ja que en el sotabosc de l'alzinar troba un hàbitatmolt més adequat que en el de les pinedes.

 

Itinerari: Es pot visitar, per exemple, el petit alzinar que hi ha darrere la Surera de La Molinera. Es tracta d’un alzinar jove, que s’ha escampat per unes feixes de conreu abandonades i pels pendents del torrent de La Molinera. El sotabosc és molt net i s’hi camina amb facilitat. Tot i que es tracta d’un bosc jove, s’hi veuen algunes sureres i pins pinyers centenaris que suposem que es van respectar en fer les feixes.

 

ARBREDA DEL TORRENT DE LES TEIXONERES

 

Es tracta d’una franja d’uns 1.500 m de llargada per 300 d’amplada, que comprèn el tram del torrent de la Teixonera que va des del pi de Can Poc fins a 100 m després de la font de la Mare de Déu de Malanyanes. És una zona protegida i inclosa en el Catàleg d’Arbres i Arbredes Monumentals de La Roca del Vallès.

A més de ser un agradable indret, aquesta arbreda té un bon interès botànic. La varietat d’espècies és notable: pollancres, salzes, freixes, roures, alzines, pins, avellaners, etc. Juntament amb el monumental pi de Can Poc i diversos roures de molt bona mida, els avellaners són el component més destacable. Se’n poden trobar exemplars de 10 a 15 m d’alçària, quan normalment aquest arbre no supera els 5 m. De fet, per recalcar la singularitat d’aquests arbres, hem de dir que la franja protegida per l’Ajuntament la defineixen els mateixos avellaners.

Itinerari: Vegeu l’accés al pi de Can Poc o a l’ermita i font de la Mare de Déu de Malanyanes. Des de qualsevol d’aquests punts, resseguiu el camí evident que corre paral·lel al torrent d’un punt a l’altre. Vegeu també l’Itinerari 4.

 

BOSC DE RIBERA

 

Anomenat també bosc degaleria, és un tipus de boscmolt interessant ja que és elmés rar, amenaçat i degradat. Es calcula que en quedanomés el 10 % del que hihavia fa mil anys. Tal com s’explica en el capítol dedicata l’aigua, és important nopassar pel mig de les lleresdels torrents i les rieres, especialment amb motos o bicicletes; el bosc de ribera és un dels ecosistemes més fràgils del Parc.

 

Aquests boscos es formen vorejant els cursos d’aigua més o menys permanentsi els componen espècies que volen molta aigua en el sòl. En general, el conjunt sempre té un color més clar que els altres boscos que els envolten, fet que permeten devinar des de lluny el recorregut de torrents i rieres. A la tardor, aquestsboscos encara destaquen més a causa del canvi de color de les capçades, jaque es tracta d’arbres caducifolis. En el reduït espai del Parc es poden trobar gairebé totes les espècies de riberaque creixen a la península. Plàtans, pollancres, verns i oms són les més abundants.Avellaners, acàcies i àlbers hi són en menys quantitat.

 

Itinerari: Es pot triar qualsevol dels boscos descrits en la secció «Torrents i rieres», en el capítol dedicat a l’aigua. El torrent d’en Cuquet té l’accés més fàcil, eltorrent de Sant Bartomeu és el més tranquil i desconegut. A Riudemeia, aquest bosc està molt manipulat per l’home per tal de treure’n profit.

 

BROLLES

 

Aquestes formacions de solellsón matollars formats perplantes llenyoses, arbustos imates, majoritàriament perennifòliesi de fullatge poc dens. Ocupen típicament els espais desforestats. Les característiques que les diferencien de les màquies són que deixen passar la clarorfins arran de terra i arriben només fins a metre i mig d’alçària.

 

Les brolles són típiques d’ambients mediterranis i estan formades principalmentper estepa, bruc, gatosa i romaní. Malgrat el seu aspecte poc atractiu, constitueixen el recer d’una fauna imprescindible per a mantenir les cadenes tròfiques.La primavera és el moment més adequat per visitar-les ja que estan enfloració la majoria d’espècies, encara que, a l’hivern, la gatosa també hi dóna unpuntet de color groc.

 

Sobre la pedrera de la Feu o a l’obaga del turó dels Oriols hi ha bons bruguerarsde bruc boal (bruc mascle). A l’est del cementiri de La Roca del Vallès hi ha unbruguerar de bruc d’escombres (bruc femella o bruca). Al coll de Font de Cera hiha una brolla d’estepes, típicament d’estepa blanca, negra o borrera. Entre elturó de Sant Mateu i el de Lledó, a la zona que va patir un incendi a finals del segle XX, hi ha una brolla extensa on domina l’albada, el romaní i la gatosa.

 

Itinerari: Per la facilitat d’accés, es pot visitar la brolla que hi ha entre el turonsde Sant Mateu i de Lledó. A la descripció del turó de Lledó s’explica com accedir-hi per un camí que travessa l’esmentada brolla.

 

EL BOSC BONIC

 

Es tracta d’un bosc molt compacte i se’l coneix com a Bosc Bonic per la gran diversitatvegetal que el formen (alzines, marfull, galzeran, lianes, etc.). En aquest bosc hi ha escampades unes quantes fites cartoixanes de bella factura, diversesfonts i alguna bassa, i tot plegat constitueix un recorregut molt amè.

 

Comença al vessant de ponent del turó de Galzeran o d’en Mates i s’estén avallen direcció a Sant Fost de Campsentelles i el coll de Montalegre. Els seus límitsno els tenim clars, ja que la cartografia no coincideix totalment amb el que ens explica la gent del municipi.

 

Itinerari: No abunden els camins. L’Itinerari 1 passa per aquest bosc, des de lafont de la Teula fins al turó d’en Galzeran. De Sant Fost de Campsentelles i de Santa Maria de Martorelles pugen alguns camins que també hi passen.

 

... ... ...