Una franja interessant de la prehistòria és el període megalític. Cronològicament abasta des del final del mesolític fins a la primera etapa de l’edat del bronze. Al nostre Parc no hi ha testimonis mesolítics, per tant hem de situar el megalític entre el neolític mitjà i final i el calcolític (del LV al II mil·lenni aC). Es tracta d’un fenomen definit per la construcció de megàlits, com ara dòlmens, galeries i menhirs. la paraula megàlit és d’origen grec i significa ‘pedra gran’. Aquest fenomen ha deixat en el Parc tot un reguitzell de restes que constitueixen un important patrimoni arqueològic.

 

Fins fa ben poc els megàlits es consideraven popularment obres d’éssers superiors, ja que unes pedres tan grans no podien haver estat traginades pels humans. Aquesta creença va generar un considerable llegendari que no abastaríem a explicar en aquesta guia. Allí on pertoqui, però, farem esment de les suposicions més esteses sobre l’origen de dòlmens i menhirs.

Una altra consideració sobre els megàlits és la seva relació amb les forces tel·lúriques.  Aquestes són forces o energies procedents de la pròpia terra. Gairebé ningú no en nega l’existència però no es coneixen tan profundament com, per exemple, la força de la gravetat o el magnetisme terrestre. Les forces tel·lúriques són les energies que detecten els sauris amb el seus pènduls o les seves varetes, i també les capten molts animals. Hi ha la teoria que a la prehistòria ja es coneixien i que els megàlits es construïen en llocs d’alta concentració d’aquestes forces.

Tenim pocs coneixements sobre com vivien les societats que van habitar la Serralada Litoral durant la prehistòria. Sabem que ja eren ramaders i agricultors, però encara continuaven caçant i recol·lectant. Probablement vivien en cabanes fetes de materials vegetals, de les quals no han quedat restes, i també ho feien en abrigalls naturals allí on n’hi havia.

 

La taula anterior servirà per situar cronològicament els elements descrits en aquest capítol. Aquests períodes de la prehistòria es delimiten d’acord amb una sèrie de característiques culturals, socials i tecnològiques de la població de l’època. Per exemple, el pas del neolític final al calcolític el marca el l’inici del treball amb els primers metalls (coure). Això no es produeix simultàniament a tot arreu, per tant cada societat prehistòrica entra en els distints períodes en moments diferents. Les dates d’aquesta taula corresponen a la Mediterrània.

 

 

DÒLMENS

 

Dolmen deriva de les paraules celtes tol (‘taula’) i men (‘pedra’), o sigui que són «taules de pedra». Aquesta paraula va ser encunyada a la darreria del segle XVIII per l’arqueòleg  egrand d’Anny. A Catalunya se solien anomenar arques, com ens ho prova la diversa toponímia amb aquesta arrel en llocs on hi ha dòlmens o n’hi havia hagut (Coll d’Arques, Valldarques, Puig d’Arques, Serra de l’Arca, etc.). El llegendari popular arreu d’Europa els atribueix als gegants i els considera tombes seves ja que normalment s’hi trobaven ossos. A Catalunya, però, abunden més les associacions dels dòlmens amb els moros que no amb els gegants (són nombrosos els dòlmens anomenats cabana del moro).

 

Segons la zona i els materials a l’abast, els dòlmens presenten distintes solucions constructives. En línies generals, estan formats per unes lloses verticals clavades al terra que tanquen un perímetre (ortòstats) i altres lloses, més o menys planes, col·locades damunt com a sostre. Aquesta mena de cambra es cobria posteriorment de terra i pedres, i formava un monticle anomenat túmul (tumulus, ‘tomba’) que finalment es rodejava amb un cercle de pedres (cromlec).

 

En els dòlmens de corredor i de galeria es bastia també un passadís que travessava el túmul per accedir a la cambra des de l’exterior. Són fonamentalment monuments rituals i uneraris, però en certa manera servien també per testimoniar la presència d’una comunitat. A la cambra s’inhumaven els cadàvers i al corredor o galeria d’entrada es deixaven els aixovars funeraris (pertinences, armes i ofrenes). Abunden en tota l’Europa Occidental i es daten entre neolític antic (5000 aC) i el bronze mitjà (1100 aC).

 

És difícil classificar els dòlmens i assignar-los a un tipus concret a causa de la gran varietat de mides, formes i solucions arquitectòniques emprades. Fins i tot arqueòlegs i historiadors van modificant els criteris de tipificació en funció de noves dades i troballes. Podríem simplificar i considerar que hi ha tres tipus bàsics de dòlmens, amb distintes categories i subcategories dins d’aquests tres tipus:

 

Cambres simples i cistes: consten només de la cambra i en molt pocs casos d’una mena de petit vestíbul. La diferenciació d’uns i altres es basa en les mides de la cambra i les característiques de la coberta. Les cistes són per a una o dues persones, l’enterrament es fa per la part de dalt i després es col·loca la coberta, i solen estar enfonsades al terra. Les cambres simples són per a diverses persones i normalment la llosa superior és tan pesada que no es pot aixecar per fer l’enterrament i s’ha de fer per una de les laterals. Aquests són els més abundants a Catalunya.

 

De corredor: consten d’una o més cambres que poden tenir diverses formes (circular, rectangular, trapezoïdal, etc.), una porta d’entrada i un passadís radial d’accés, més baix i estret que la cambra. La porta està situada al cromlec i el corredor travessa el túmul fins a la cambra o cambres. Són els més grans i no n’hi ha cap al Parc.

 

De galeria i de galeria catalana: els de galeria són una variant tardana dels sepulcres de corredor. Tenen la cambra rectangular i una galeria d’accés pràcticament tan ampla i alta com la mateixa cambra, i fan difícil la diferenciació. La galeria catalana és una variant en la qual la galeria és més baixa i estreta, i se’n consideren dos subtipus: petita i gran. La diferenciació entre un i altre subtipus s’estableix segons la mida total del dolmen i la complexitat estructural del túmul.

 

A la Serralada Litoral trobem dòlmens de cambra simple,  de cista i de galeria catalana (petita i gran). Els túmuls han desaparegut tots i només en queden restes en alguns dòlmens. Els motius d’aquesta desaparició són, per una banda, l’erosió meteorològica i, per l’altra, les excavacions furtives o poc professionals, en les quals es destruïen per accedir a la cambra amb més comoditat.

 

Sembla que els dòlmens, com la resta de jaciments prehistòrics, ja es van començar a espoliar de molt antic a causa de la creença que hi havia peces valuoses en els aixovars funeraris. A la edat mitjana sembla que es van aturar aquestes accions, en part pel temor pel que es consideraven llocs encantats i en part perquè van anar quedant ocults per la vegetació. A principis del segle XX es reprenen les excavacions, ja amb caire més científic i es comencen a catalogar.

 

Tot i les espoliacions anteriors, en la majoria s’hi ha trobat restes suficients per datar-los i determinar el tipus de cultura dels seus constructors. Els primers arqueòlegs, molt més interessats en el contingut que en el continent, no van tenir gaire cura de les estructures. Això podria explicar la desaparició dels túmuls i l’estat deficient en què es troben moltes lloses.

 

DOLMEN DE CAN BOQUET

 

Anomenat també roca d’en Toni, segurament a causa que el propietari dels terrenys era el pastor Toni Puig, segons consta en registres del segle XIX. Sens dubte, es tracta del megàlit més conegut del Maresme. És un sepulcre de corredor evolucionat, del tipus petita galeria catalana, amb planta quadrangular i corredor de lloses de granit. Conserva una bona part del corredor i tota la cambra, coberta per una sola llosa enorme. Actualment no queda res del túmul ni del cromlec, però cap al 1920 encara n’hi havia vestigis.

Els historiadors el daten del període calcolític, entre els anys 2200 i 1800 aC. Excavat a principis del segle XX pel Centre Excursionista de Catalunya, s’hi trobaren restes d’aixovar funerari. S’hi han fet dues excavacions posteriors, però el resultat no està documentat. Recentment, durant les obres de construcció del perímetre protector actual, aparegueren restes d’una foguera, fragments de ceràmica, una destraleta votiva i un fragment de ganivet de sílex.

A pocs metres hi ha una necròpoli medieval i diversos jaciments prehistòrics als voltants.

 

Localització: Vilassar de Dalt. Situats al pi de la Creu de Can Boquet, pugem 800 m en direcció N. Un ampli aparcament a l’esquerra de la pista i el muret que encercla el dolmen ens indiquen el lloc correcte.

 

Coordenades: x=445200 y= 4598253 z=427

 

DOLMEN DE CAN GOL I

 

És un dolmen del tipus gran galeria catalana i actualment queda dins del jardíd’una finca particular. La galeria feia uns 9 m i la coberta s’ha perdut. Se’n conservapart del túmul, que podria haver arribat als 15 m de diàmetre. Va ser descobertl’any 1946 per Josep Estrada i l’Agrupació Excursionista de Granollers.Amb les excavacions, fetes per A. Canyella, es van trobar eines, destrals de sílex,diferents tipus de ceràmica i un molar humà. La datació podria establir-seentre els anys 2500 i 2100 aC (neolític final i calcolític).

 

Localització: Vilanova del Vallès. A la carretera BV-5001, entre Vilanova del Vallèsi La Roca, anem fins al PK 23 i cerquem el cartell que indica «UrbanitzacióLa Pineda / Ruta prehistòrica». Entrem a la urbanització i pugem fins al final delcarrer de la Ruta Prehistòrica, que acaba en un cul-de-sac de forma circular. A lavorera hi ha unes escales adossades al mur i la tanca d’una propietat. Són perguaitar a l’interior del jardí i poder veure el dolmen a través de la tanca de telametàl·lica. Vegeu també l’itinerari 5.

 

Coordenades: x=442907 y=4601734 z=200

 

DOLMEN DE CAN GOL II

 

Dolmen del tipus cista petita, molt modest (1,70 x 1,20 m), el més petit de la serralada.Només se’n conserven tres de les quatre lloses verticals que el formaveni hi manca també la coberta. Les cantonades estan orientades als quatre puntscardinals. Es data del calcolític (2200-1800 aC). El van excavar Josep Estrada el1946 i posteriorment Jaume Ventura i Pau Ubach. S’hi van trobar un petit fragmentde ganivet, puntes de sageta, ascles de sílex i fragments de ceràmica.

 

Localització: La Roca del Vallès. Sortint del dolmen de Can Gol l, seguim l’accéscap a la roca foradada de Can Gol i ens aturem en arribar a l’estaca i el trencalla la dreta que mena a aquesta roca. Just en aquest punt, a l’esquerra surtun corriolet poc fressat que porta al dolmen, situat 85 m dins del bosc.

 

Coordenades: x=443237 y= 4601912 z=220

 

.. ... ....